La peça del mes de desembre és la màquina de trepar 24-60 de la USMC. Es tracta d’una màquina d’entre els anys 20 i 30 del segle XX fabricada per l’empresa nord-americana United Shoe Machinery Company i distribuïda a Espanya en aquells anys per la seva filial (constituïda el 1917 a Barcelona). La màquina es troba sobre una taula de la famosa empresa nord-americana de màquines de cosir Singer (fundada el 1851). Muntar màquines de cosir o trepar sobre taules emprades anteriorment per altres màquines fou un fet molt habitual i en tenim més exemples al Museu.

El trepat formava part de l’aparat, la fase del procés de fabricació de calçat on es preparaven, rebaixaven, trepaven i cosien els diferents trossos de pell que donarien forma a la futura sabata. El trepat consistia bàsicament en ornamentar la part superior de la sabata mitjançant uns foradets que li donaven diferent relleu i que dibuixaven en alguns casos diferents formes. Per tant, era una tasca que requeria de molta precisió, ja que aquests forats havien d’estar alineats a la distància correcta per crear el dibuix desitjat. El tall de pell es posava damunt la planxa metàl·lica amb un cartró dur enmig i amb el peu s’accionava el pedal (situat a la part inferior) que posava en funcionament el sistema de corretges i volants que desplacen la “boquilla” (broca) que foradava la pell. De filtres n’hi havia de moltes formes i grandàries i alguns, fins i tot, permetien realitzar varis forats amb una sola “trepada”. Es possible que el motor i la lampareta fossin incorporats algunes dècades després de la fabricació de la màquina per agilitzar la producció. Als dos costats de la màquina trobam la inscripció “SINGER” i a la part posterior la placa de la filial barcelonesa de la USMC. L’arribada d’aquestes màquines a Mallorca durant les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX agilitzà la producció i en provocà un augment.

Des que existeixen referències a la fabricació del calçat, el trepat sempre ha estat una tasca lligada al sexe femení. Algunes de les dones trepadores treballaven a les fàbriques, però també va ser molt comú el treball domiciliari. Aquesta va ser una pràctica molt convenient pels empresaris, ja que en moments de forta demanda, contactaven amb les dones perquè fessin feina des de ca seva amb unes condicions laborals pitjors a les que tenien les operàries de les fàbriques. A part de tenir una retribució més baixa, cobraven a escarada (segons la productivitat), no cotitzaven a la Seguretat Social i tampoc tenien dret a vacances ni assegurança en cas d’accident. Així doncs, moltes màquines com aquesta foren utilitzades tant a les fàbriques de calçat com a les cases particulars de les dones que realitzaven tasques de trepat.