La peça del mes de setembre és el pantògraf o màquina d’escalar patrons. Es tracta d’una màquina dels anys setanta fabricada per l’empresa alemanya Maschinenfabrik Moenus A.G. (la continuació d’una firma anterior creada el 1862 per l’enginyer Friedich Millers i el comercial Ludwig Webber) i distribuïda a Inca (Mallorca) per la comercial Morey-Capó S.A. (1967ca-2007). A la màquina trobem una placa de cada una d’aquestes dues empreses.

El patronatge era la fase en què es preparaven els patrons que s’utilitzarien per tallar els diferents trossos de pell que donarien forma a la futura sabata. Els patronistes tenien una relació molt estreta amb els dissenyadors, ja que eren els encarregats de fer físicament les peces del disseny que els dissenyadors havien realitzat. Després, aquests patrons, adaptats a cada talla i reproduïts segons les necessitats, serien emprats com a base per tallar els trossos de pell amb el punxó. Als inicis, aquesta tasca es realitzava de manera manual i repetitiva, però l’arribada dels programes informàtics i de les màquines digitals la facilità i agilitzà.

Des que existeixen referències a la fabricació del calçat, el patronatge, així com el disseny, sempre han estat tasques lligades al gènere masculí. Es coneixen poques dones que hagin estat patronistes, tot i que progressivament s’anà revertint aquesta tendència.

Aquesta màquina, semblant a la famosa Super Lince, té un funcionament complex i necessita de mà d’obra qualificada. A la part dreta hi trobam una planxa sobre la qual es situa el patró original. Sobre aquesta hi trobam un punxó, unes guies –que permeten resseguir amb aquest la forma del patró original– i unes rodetes que permeten ajustar la talla (més petita o més gran) que es pretén extreure. I a la part esquerra hi trobam un altre punxó, sota el qual s’hi ha de col·locar una planxa de cartró pedra, que talla el mateix patró amb la talla desitjada.

Els pantògrafs o màquines per escalar patrons han sofert una gran evolució durant el segle XX, passant de ser màquines molt simples (com la que tenim a l’exposició permanent) a unes màquines molt complexes (com aquesta). Actualment, gairebé no s’utilitzen, ja que la digitalització que s’ha donat en aquest procés, ha fet que amb els mateixos programes informàtics que es dissenyen els patrons es puguin extreure aquests amb les diferents talles.